Δῆλα γὰρ δὴ ὅτι, εἰ μὴ αὐταὶ ἐβούλοντο, οὐκ ἂν ἡρπάζοντο, escrivia Heròdot. Encara que la reflexió, pròpia de les costums d’aquells temps, semble misògina, no hi observem cap reificació de la dona.
“Era evident que si elles no haguessen volgut, no haurien estat raptades”. El per què no els repulsaren pertany a la psicologia humana. D’esta manera és com entenem la figura d’Edoneu, que ja no és aquell déu implacable i inexorable de la Ilíada.
La seua passió, violenta, el fa ”enganxar els cavalls al daurat carruatge que ni les corrents dels rius ni els cims pugueren parar l’empenta”.
Cap déu, cap humà no assacia el desig, i Hadès, inconstant, jeia amb Minthe, una nimfa que el sol.licitava. La reina de l’Avern, plena d’ira quan els va sorprendre, subjectà la nàiade i la trepitjà sense cap pietat fins deixar el seu cos moribund.
No hi ha temps que no torn, diu l’adagi. I Persèfone estimaria més endavant Adonis que li havia sigut confiat per Afrodita. No estava disposada a sentir-se abandonada i el retenia amb ella. Un altre rapte i de nou l’al.legoria: Adonis passaria un terç de l’any al regne de les ombres, un altre terç prop d’Afrodita, disposant de la resta.
”El desig d’enumerar les riqueses que cada amor nou ens aporta,
no s’adiu amb la multiplicitat de conquestes”.
Marguerite Yourcenar
φφφφφφφφφφφφφφ
Com sempre, fent-nos reflexionar amb els teus posts. És conegut com el rapte està “institucionalitzat” en la societat clàssica (domum ducere uxorem).Tanmateix,tota relació amorosa, pense, és un acte de rapte perquè hi ha una pèrdua de llibertat dels amants; sense arribar, aixó sí, a la trista situació de Adonis y Minthe, on fins i tot aquesta última ha de patir la ira de Persèfone. Ara bé, la ὕβρις sempre deixa pas a la compasió i Minthe és transformada en la planta de la menta, que a mi tant m’agrada. A més, crec que en l’antigüitat s’utilitzava a les cases com ambientador.
Gràcies pel teu treball. Vale
El post és de vegades un compromís amb vosaltres perquè hi ha gent, com tu, preparada i molt competent. Amb tot, no he volgut ser extensiu – no hagués pogut -, tan sols suggerir.
La menta a l’antic Egipte ja era apreciada i els seus efectes benèfics coneguts. Pulegium, spicata o piperita, la menta sempre té un perfum peculiar. Χάριν σοι, Domingo.
Era de suposar que dues deesses tan poderoses, Perséfone i Afrodita, anaven a lluitar per la quasi inmortal bellesa d’Adonis. I encara que el pacte pareixia equitatiu, de nou torna a véncer Afrodita, reina de l’amor amb qui passa en realitat 8 mesos de l’any: quatre per pacte i quatre per desig d’ell mateix. Una victòria més per a Venus.
Gràcies per aquest post Pepe, sempre tan cuidat en l’elecció del tema i en la presentació. Enhorabona.χαῖρε
No puc deixar de manifestar que les teues frases encapçalant el blog sempre fan meditar!
M’agrada el verb πυκταλίζω!
Què puc dir que no sapieu millor vosaltres! Ara escriuré a Domingo. Gràcies per l’observació però he utilitzat la mateixa frase d’Anacreont que hi ha a un altre post.
Pepe, precioso el mito, y los griegos, como siempre, infieles…
Sunny, estoy de acuerdo en que es un verbo precioso, el πυκταλίζω! ojalá las mujeres lo hubieran conjugado un poco en aquellos mitos: el mundo sería diferente (aunque quién sabe si sería mejor?)
Besos, amigos, y buen final de curso.