Hi ha una tradició clàssica que envolta el mite de les Sirenes. Eixos sers híbrids – en part ocells o peixos – seduïen els mariners amb els cants, dirigint els vaixells contra les roques. Al llibre XII de l’Odissea, Circe li suggerix a Ulisses què ha de fer per lliurar-se d’elles que encisen els humans.
No hi trobem cap precisió sobre quin aspecte tenen. Sols sabem que al seu voltant hi ha poc més que “ossos de gent que es corromp”.
Ulisses informa els seus amics:
Σειρήνων μὲν πρῶτον ἀνώγει θεσπεσιάων
φθόγγον ἀλεύασθαι καὶ λειμῶν᾽ ἀνθεμόεντα.
Οἷον ἔμ᾽ ἠνώγει ὄπ᾽ ἀκουέμεν·
“Per començar, m’ha ordenat que de les Sirenes divines defugim la veu i la prada en flor des d’on canten. Jo tot sol ha ordenat que escoltés.”
Trad. Carles Riba
El mite inspiraria més tard poetes i escriptors, Giraudoux, Heine. Ho contarien d’una altra manera.
Nereida de cabells dorats, nimfa marina, la sirena és una creació del món imaginari que viu en el somni dels homes; alguns resistixen les tentacions, altres s’hi entreguen i es perden.
Tiphaine Samoyault ensenya literatura a la Universitat de Paris VIII, i al seu llibre “ Le chant des sirènes ” presenta una sèrie de relats des d’ Homer, Apol.loni, Ovidi, Andersen i altres més actuals.
De tots ells hem preferit el conte de Tomasi di Lampedusa, una narració breu i original. Si Homer no va dir res o ben poc d’aquelles criatures, Lampedusa, però, ens fa una descripció de l’amor entre un home i una sirena. En poques paraules:
Un professor, un hel.lenista, conta la passió misteriosa que va sentir de jove. En un lloc solitari, prop del mar, recitava versos dels antics poetes grecs i de sobte es feu el prodigi. S’apropà una sirena:
Sóc Lighea, la filla de Cal.líope, m’agrades, pren-me .
La seua veu era seductora. Qui era Lighea? Un ser ambigu, instintiu, immortal, eteri que volia seduir?
El narrador ens diu que un dia, durant un viatge a Nàpoles el professor, el nou Ulisses, va caure al mar. Transgredia el desig que li era vedat.
L’esperava allí Lighea? Ens preguntem si ja envellit pels anys i a força d’esperar anhelava tornar-la a veure pensant allò que li va dir aquell estiu:
Quan et trobes cansat i ja no pugues més, sols hauràs d’ escabussar-te al mar i cridar-me,
jo hi seré sempre i la teua set de somni serà assaciada .
És curiós veure com les primitives sirenes d’Homer, tot i sent ocells, deriven en híbrids de peixos i dones fins l’actualitat. M’agrada eixa nova lectura del cant de les sirenes de Lampedusa: més modern però amb el mateix significat. Chapeau!
Hola Pepe
Me gusta tu post pero he de decirte que me ha puesto melancólica…(lo que no es malo); es una preciosa historia que me ha recordado sin tener nada que ver La vieja sirena, de JL Sanpedro, muy mediterránea y que, en su día, me impactó.
Esto de hacer post se hace muy muy largo,no sé si por el afán narcisista del que tú hablas, que seguro que sí, o porque en realidad nos encanta esto del saber y aprender y transmitir… Que vivan los blogs!!!!!
À bientôt! Elena
a)Analizando las representaciones cerámicas griegas, podemos suponer que las antiguas sirenas eran mitad mujeres mitad aves. Parece ser que su transformación en peces fue durante la Edad Media, tal vez porque les parecía más lógico dado su hábitat marino.
b) El cuento de Ligea es muy hermoso y conmovedor. El profesor que olía desesperado los erizos para recordar a la sirena… Sí, es una metáfora del irresistible encanto del mundo clásico. Me encantó.
Salve, care amice. Feia dies que havia llegit el teu post i tenia en ment fer un comentari. Hui he sabut de tu i he decidit no aplaçar-ho més. Veig que saps conmoure’ns amb els temes que escrius (voldrà dir algo?)i a mi també com a les companyes em posa melancòlic el tema de les sirenes. Malgrat que jo, que no sóc tan intel.ligent com Ulisses, m’hauria perdut davant les sirenes. Perquè,qui no cauria rendit davant Lighea?. I si no, per a què viure?.
P.e-m. No penses que t’has lliurat de nosaltres en no apuntar-te a Clàssics Virtuals. Recorda que allò que Sergi ha unit no pot separar-ho l’home. Usque ad semper.
Salve, Domingo, no podria lliurar-me dels amics com tu ni d’altres que feren el curset de Sergi. Aquesta vegada us seguiré de prop, guardant contacte perquè sóc un clàssic virtual, però ja amb ritme de “moderato cantabile”.
Elena em va aconsellar la lectura de “la vieja sirena” de J.L. Sampedro; ho deixe per més endavant.Tots ens perdem, per dir-ho així, alguna vegada, i ens angoixa pensar el que no hem pogut trobar.
Que siga Lighea o una altra, tant se val. Aquell poeta francès, Paul Éluard ho va dir bé: ” Tu es le soleil qui me monte à la tête.”